4. El camí de la fraternitat

La Carta apostòlica Maximum Illud s’escriu, com hem dit, sota els efectes, encara roents, del desastre de la Primera guerra mundial o Gran Guerra. L’enfrontament entre les diverses na­cions comportà mortaldats terribles, de manera que el mateix Papa Benet XV afirmà que la guerra és «una matança inútil» (1 d’agost de 1917). Aquesta famosa frase posa al dit a la llaga en una mena de mantell de sang que, en nom de l’exaltació de les identitats nacionalsropa, particularment França i Alemanya. Per això el Papa Benet XV efectua algunes reflexions que pretenen distingir entre «dilatar les fronteres d’imperis humans» i dilatar «les fronteres de Crist» (MI 43). La missió cristiana s’adreça al Regne de Crist, no als regnes humans.

La Gran Guerra posà en evidència que el conflicte entre les nacions era degut a l’afirmació nacionalista present en cadascuna d’elles. La guerra esclatà enmig de la febre nacionalista que sacsejava Europa, tant en les nacions sense estat com en els grans Estats-nació que trobaren en la guerra un instrument d’enaltiment de la pròpia pàtria. El Papa Benet XV, veient què ha passat, alerta contra allò que ell anomena «la més infecciosa pesta per a la vida d’un apòstol» (MI 45). És una expressió tallant que es refereix a un nacionalisme de tipus polític que condicionés talment la tasca missionera que arribés a posar-la en perill. En efecte, posarien en perill la missió els missi­oners que es fixessin «més en pàtries terrenals que en la celestial» i «dirigissin els seus esforços amb preferència a la dilatació i a l’exaltació de la seva pàtria» (MI 44).

Aquesta frase s’aplica a les situacions en les quals el missioner s’ha pogut convertir en un agent de la potència colonial, presentant-se davant les persones del lloc com un funcionari del país colonitzador. Quan el missioner ha introduït en la seva conducta interessos més nacionals que espirituals, aleshores es produeix una identificació nefasta entre el cristianisme i la potència colonial, com si el missatge de l’Evangeli fos una peça més de l’engranatge de la colonització d’un territori determinat. Llavors, fàcilment les persones són arrossegades «al convenciment que la re­ligió cristiana és pròpia d’una determinada nació» (MI 45), en comptes de ser una religió universal que s’incultura en les realitats més diverses i les fecunda amb la saba nova de l’Evangeli i l’Esperit. Llavors, l’Església es converteix en una mena d’organització al servei del colonitzador més que no pas en una realitat fraterna, oberta a tots, evangelitzadors i evangelitzats.

D’altra banda, l’exaltació nacionalista vinculada a la missió –recordem la trista imatge dels «negrets incultes i incapaços», posats en contrast amb els «europeus intel·ligents i emprenedors»– ha tingut conseqüències negatives en la tasca de l’anunci evangèlic. De tots és sabut que l’Àfrica és un continent ple d’ètnies i agrupacions tribals i lingüístiques, sovint de caràcter transnacional, que ha estat dividit en estats ran de la colonització europea. Doncs bé, els conflictes ètnics, per exemple el que tingué lloc l’any 1994 entre tutsis i hutus a la regió dels grans llacs, han comportat que les antigues potències prenguessin partit per uns o per altres, i s’arribés, en el cas de Ruanda, a un terrible genocidi en el qual l’element ètnic ha tingut més força que l’element religiós i eclesi­al –molts dels qui han participat o han sofert les massacres eren de fet cristians. La convivència entre ètnies diverses, pròpia de l’Evangeli de Jesús i de l’acció mil·lenària de l’Església, s’ha vist trencada per un fracàs col·lectiu originat en la supremacia dels elements nacionals.

La missió pretén ser, arreu on es realitza, una «ambaixada de Jesucrist» (MI 48). No hi ha cap altra finalitat que la de promoure el coneixement de Déu, el servei dels pobres, l’amor a tots sense exclusió. El Papa Benet XV cita Colossencs 3,11: «aquí ja no hi ha grec ni jueu, circumcís ni incir­cumcís, bàrbar ni escita, esclau ni lliure; només hi ha el Crist, que ho és tot i és en tots». El Papa Benet XV parla també d’abraçar tots els homes. La missió és una abraçada fraterna i de pau que supera totes les divisions, les ètniques, les religioses, les socials. L’Evangeli ha d’ocupar sempre el primer lloc de l’acció missionera, i això és urgent en un món com el nostre on en els darrers anys han crescut els populismes i racismes de diversa índole que han volgut donar el primer lloc a la pròpia nació o ètnia o ciutat. A propòsit d’això és interessant de recordar el lema episcopal («primero Dios») de Mons. Óscar A.