5. El camí dels pobres i de la donació d’un mateix

El Papa Benet XV esmenta en la seva Carta apostòlica que l’acció missionera passa per «escoles, orfenats, hospitals, hospicis i altres institucions de caritat» (MI 27). La missió com­porta la posada en marxa d’una munió d’obres apostòliques que tenen com a objectiu la cura dels pobres i dels malalts, dels descartats i abandonats. La caritat no té límits, perquè no es poden posar fronteres a l’amor. Sempre hi ha alguna cosa que pot fructificar, precisament perquè les necessitats creixen i es manifesten, i aleshores es planteja la pregunta sobre la resposta que

cal donar. La missió avança quan s’escolta la crida dels pobres, el clam dels quals puja a Déu i toca el cor i la consciència dels homes (vegeu Jaume 5,4; 1Joan 3,17). Els pobres fan que els dei­xebles missioners se sentin impel·lits a cercar allò que pot afavorir els qui viuen en la necessitat.

L’Església del Concili Vaticà II i, a casa nostra, del Concili Tarraconense del 1995, ha redes­cobert aquells que Jesús proclama els primers benaurats del Regne: «Feliços els pobres, perquè és vostre el Regne de Déu» (Lluc 6,20). Des de sempre, l’Església ha estat atenta als necessitats. Tot just després de Pentecosta, els apòstols Pere i Joan es fixen en el paralític de la Porta Bonica i li retornen la salut fent-lo aixecar i caminar en nom de Jesús (Fets dels Apòstols 3,6). Pel seu costat, l’apòstol Pau porta endavant una gran col·lecta destinada als pobres de Jerusalem, l’Es­glésia-mare, i les comunitats no jueves s’afanyen a participar-hi (Romans, 15,26; 1Corintis 16,1). En l’Església dels inicis la sol·licitud pels pobres és part essencial de la fe confessada i viscuda.

Doncs bé, l’Església del segle XXI es mou per vies semblants. El Papa Francesc, en l’Exhorta­ció Evangelii Gaudium, ha subratllat l’esperit de les benaurances afirmant que els pobres ocupen un lloc privilegiat en el poble de Déu (EG 197-201.209-216). Aquesta afirmació, d’arrel plenament evangèlica, influeix decisivament en la missió com a tasca primera de la comunitat cristiana. Els pobres i els perifèrics són una població humana que s’ha estès per tot el planeta, tant en les grans ciutats riques d’Europa i Amèrica com en els països que són a la cua de la riquesa mundial. Les desigualtats socials han augmentat i això fa que la missió cristiana hagi de començar, ara més que mai, per les perifèries humanes i existencials. Els pobres són la mesura de la missió, els qui asse­nyalen la vitalitat de la fe cristiana, els qui obren a l’Església la profunditat de l’Evangeli. Per això Jesús va dir que els pobres sempre seran entre nosaltres i que els podrem fer el bé sempre que voldrem (Marc 14,7). L’existència dels pobres no és una maledicció ni pot ser motiu de resignació. Ben al contrari, l’afecte pels pobres és la prova del cotó de l’Evangeli viscut. Una missió que no comenci pels pobres, fracassarà.

Aquest segle XXI el Mediterrani ha estat més que mai el mare nostrum, el nostre mar, el mar de tots, dels africans, asiàtics i europeus. En les seves costes com les de Líbia o Grècia i en les seves aigües, en les seves illes com Lesbos o Lampedusa i en els seus ports com Ceuta i Melmultitud de persones vingudes dels qui eren considerats «països de missió» han trucat a la porta dels «països cristians» de la vella Europa. Una cosa semblant es pot dir del tren de la mort, de sobrenom «La Bestia», que travessa Mèxic en direcció als Estats Units amb immigrants provinents dels petits països centroamericans i del propi Mèxic. El resultat ha estat dramàtic. Quaranta mil persones han mort en el Mediterrani mentre feien els «viatges de l’esperança». Milers de persones han perdut la vida o han estat segrestades o violades mentre viatjaven en el tren esmentat. El drama dels refugiats i desplaçats, dels pròfugs i dels descartats posa juntes moltes persones a les quals s’ha d’obrir la missió cristiana.

D’altra banda, com fa notar el Papa Francesc, una «Església pobra per als pobres» estarà aten­ta a les moltes coses que els pobres poden ensenyar-nos (EG 198). La missió no comença quan ens organitzem sinó quan es reconeix «la força salvífica» que hi ha en els pobres i els posem «al bell mig del camí de l’Església» (ibid.). Massa sovint la missió ha estat concebuda en termes exclusiva­ment assistencials i tan sols ha consistit, com diu el Papa, en «programes de promoció i assistèn­cia» (EG 199). Tanmateix, el punt de partença de la missió és «l’atenció a l’altre», tractat com a amic i valorat «en la seva bondat pròpia, la seva forma de ser, la seva cultura, la seva manera de viure la fe» (ibid.). La missió no pot ser una colonització espiritual, sinó un retrobament en el Crist Jesús d’evangelitzadors i evangelitzats a partir de les llavors de fe que l’Esperit ha sembrat en els cors de moltes persones, particularment dels pobres. Aquesta és una raó fonamental per a la missió.

El Crist sofrent ha de ser reconegut en els pobres, en els més petits, en aquells que necessi­ten algú que tingui cura de la seva fragilitat. Per això, el deixeble missioner no s’agafa als béns d’aquest món, sinó que manté la llibertat dels fills i filles de Déu que en tenen prou amb «menjar i vestit» (1Timoteu 6,8) –text citat pel Papa Benet XV (MI 52). I, es pot afegir, ni tan sols la satis­facció de les necessitats bàsiques no ha de dominar la voluntat del deixeble missioner, que es fia d’aquestes paraules de Jesús: «no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu» (Mateu 6,31). El deixeble missioner viu en el deseiximent, en la donació de si mateix, i es mostra disposat «a perdre els seus béns i fins i tot la mateixa vida, quan així ho reclami la caritat» (MI 50).