3. Ser deixebles missioners
El gran canvi experimentat en els darrers cinquanta anys –des del final del Concili Vaticà II fins
a l’inici del pontificat del Papa Francesc– sobre el tema de la «missió» és l’amplitud de sentit
que ha rebut aquesta paraula. De fet, ja l’any 1943, es publicava a París el llibre France, pays
de mission?, obra de Henri Godin i Yvan Daniel, el títol del qual suposava un trencament del binomi
«països cristians» i «països de missió». Els temps successius han mostrat que, efectivament, no
es pot establir una distinció tallant entre una Europa cristiana i una Àfrica com a territori que ha de
ser cristianitzat. Europa és el continent que ha rebut el cristianisme ja en el segle I (vegeu Fets dels
Apòstols 16,10), i d’Europa la missió cristiana arriba a tot el continent americà i, en part, africà i
asiàtic, gràcies a un potencial missioner enorme, que, contra el que es pensa, no sempre ha estat
lligat amb les potències colonials europees –pensem en els missioners siríacs que segueixen la
ruta de la Seda o en Sant Francesc Xavier, apòstol de l’Orient i del Japó. Però Àfrica ha conegut un
creixement fulgurant de catòlics en els darrers cent anys, des de la publicació de la Maximum Illud,
de manera que els catòlics ja són el vint per cent de la població africana i l’any 2025 representaran
una sisena part del total de catòlics del món.
El Papa Francesc proposa enquadrar el tema de la nova evangelització en un concepte més
ampli, el de missió, que l’inclou i l’integra. Així, en el seu document programàtic Evangelii Gaudium
(EG) (2013) introdueix un concepte de «missió» que ja no queda cenyit als territoris històricament
no cristians. El Papa entén l’Església tota ella com a subjecte missioner i proposa que la reform
de l’Església es dugui a terme mitjançant una «transformació missionera» (capítol primer de la
Evangelii Gaudium). Posar-se en estat de «missió» implica que tot el poble de Déu, tots els batejats,
passen a ser evangelitzadors, es converteixen en un subjecte que comunica l’Evangeli. Dit
d’una altra manera, l’Església és enviada i per això no es pot quedar instal·lada dins de casa sinó
que ha de posar-se en posició de sortida, ha d’estar a punt per a la missió. En paraules del Papa,
la missió és «sortir de la pròpia comoditat... i arribar a totes les perifèries que necessiten la llum
de l’Evangeli» (EG 20). Aquestes perifèries inclouen tots aquells àmbits del planeta en els quals és
necessari que hi brilli la llum de la Paraula de Jesús, sense distinció de continents i països, tant
territoris d’antiga evangelització com en territoris de recent anunci de l’Evangeli.
D’aquesta manera, el terme «missió» s’inscriu en el món global, entrellaçat per les múltiples
autopistes de la comunicació, unit per un intercanvi constant de persones i béns, traspassat per
un continuat flux i reflux d’idees i propostes, en el qual grans multituds de persones pateixen situacions indignes i malviuen en les més variades perifèries. Tota la terra s’ha convertit en territori de missió evangèlica, «una bona notícia... per a totes les nacions, tribus, llengües i pobles» (Apocalipsi14,6). Com diu el Papa Francesc, «la joia de l’Evangeli que omple la vida de la comunitat de deixebles és una joia missionera» (EG 21). No és un sentiment autoreferencial, de grup petit, de
minoria selecta, sinó una alegria que creix i sobreïx perquè esta empeltada del desig de la missió a
l’interior d’una Església que és una comunitat de poble. Comunica l’Evangeli el qui porta la missió
al cor i la viu generosament, sense pors ni restriccions.
El canvi de paradigma, pel que fa al terme «missió», s’aprecia en la crida que fa el Papa a l’Església
a constituir-se «en totes les regions de la terra en un estat permanent de missió» (EG 25).
Parlem, doncs, no d’organitzar-nos millor o d’elaborar un programa detallat d’acció destinat a produir
beneficis quantificables, sinó de fer emergir una sensibilitat activa i fecunda a favor d’una «opció
missionera» (EG 27). Aquesta opció ha d’articular el conjunt de la vida pastoral de l’Església,
les maneres de raonar, les pràctiques antigues i les més noves, el llenguatge en què s’expressa la
fe en el Senyor ressuscitat. Es tracta de pensar el ser i el fer de l’Església en termes de missió, i no
en termes de preservació de l’estructura eclesial, com si el costum («sempre s’ha fet així») fos més
segur que la innovació i la creativitat. No podem quedar-nos tancats en una introversió eclesial,
que equivaldria en la pràctica a un replegament estèril.
Les conseqüències d’una opció eclesial a favor de la missió, afecten el missatge evangèlic i
els seus continguts. L’opció missionera no pot prioritzar els aspectes secundaris del missatge del
Crist i divagar entre «una multitud de doctrines que s’intenten imposar a còpia d’insistència” (EG
35). Aquesta dispersió de continguts perjudica la comprensió de la bellesa, la simplicitat, l’atractiu
i la força de l’Evangeli. En canvi, la concentració del missatge missioner en el cor de l’Evangeli fa
resplendir «la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (EG 36).
Per això, la missió s’adreça de manera preferent als pobres i als nets de cor, als senzills i als qui
no saben moltes coses però que tenen l’esperit prompte per a rebre el tresor de la Paraula. Avui i
sempre, com va dir el Papa Benet XVI, «els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli»
(citat en EG 48).
Els deixebles missioners posen el Regne en primer lloc i mantenen vigorosa la preocupació
de portar l’Evangeli a tothom. Són conscients dels límits derivats de les pròpies limitacions, i això
els fa acompanyar encara amb més misericòrdia i paciència el creixement de les persones que
van amarant-se, gràcies a l’Esperit, del missatge de salvació. El deixeble missioner comunica
l’Evangeli, no com un franctirador, sinó com a fill de l’Església i germà universal, sostingut per la
comunitat de fe i nodrit per la Paraula i els sagraments. La missió és un risc que pren una Església
accidentada, fins i tot malmesa, que no pot deixar de sortir a comunicar la bellesa de l’Evangeli.
Delegacions Diocesanes de Missions i
Direccions Diocesanes de les Obres
Missionals Pontifícies a Catalunya
El gran canvi experimentat en els darrers cinquanta anys –des del final del Concili Vaticà II fins
a l’inici del pontificat del Papa Francesc– sobre el tema de la «missió» és l’amplitud de sentit
que ha rebut aquesta paraula. De fet, ja l’any 1943, es publicava a París el llibre France, pays
de mission?, obra de Henri Godin i Yvan Daniel, el títol del qual suposava un trencament del binomi
«països cristians» i «països de missió». Els temps successius han mostrat que, efectivament, no
es pot establir una distinció tallant entre una Europa cristiana i una Àfrica com a territori que ha de
ser cristianitzat. Europa és el continent que ha rebut el cristianisme ja en el segle I (vegeu Fets dels
Apòstols 16,10), i d’Europa la missió cristiana arriba a tot el continent americà i, en part, africà i
asiàtic, gràcies a un potencial missioner enorme, que, contra el que es pensa, no sempre ha estat
lligat amb les potències colonials europees –pensem en els missioners siríacs que segueixen la
ruta de la Seda o en Sant Francesc Xavier, apòstol de l’Orient i del Japó. Però Àfrica ha conegut un
creixement fulgurant de catòlics en els darrers cent anys, des de la publicació de la Maximum Illud,
de manera que els catòlics ja són el vint per cent de la població africana i l’any 2025 representaran
una sisena part del total de catòlics del món.
El Papa Francesc proposa enquadrar el tema de la nova evangelització en un concepte més
ampli, el de missió, que l’inclou i l’integra. Així, en el seu document programàtic Evangelii Gaudium
(EG) (2013) introdueix un concepte de «missió» que ja no queda cenyit als territoris històricament
no cristians. El Papa entén l’Església tota ella com a subjecte missioner i proposa que la reform
de l’Església es dugui a terme mitjançant una «transformació missionera» (capítol primer de la
Evangelii Gaudium). Posar-se en estat de «missió» implica que tot el poble de Déu, tots els batejats,
passen a ser evangelitzadors, es converteixen en un subjecte que comunica l’Evangeli. Dit
d’una altra manera, l’Església és enviada i per això no es pot quedar instal·lada dins de casa sinó
que ha de posar-se en posició de sortida, ha d’estar a punt per a la missió. En paraules del Papa,
la missió és «sortir de la pròpia comoditat... i arribar a totes les perifèries que necessiten la llum
de l’Evangeli» (EG 20). Aquestes perifèries inclouen tots aquells àmbits del planeta en els quals és
necessari que hi brilli la llum de la Paraula de Jesús, sense distinció de continents i països, tant
territoris d’antiga evangelització com en territoris de recent anunci de l’Evangeli.
D’aquesta manera, el terme «missió» s’inscriu en el món global, entrellaçat per les múltiples
autopistes de la comunicació, unit per un intercanvi constant de persones i béns, traspassat per
un continuat flux i reflux d’idees i propostes, en el qual grans multituds de persones pateixen situacions indignes i malviuen en les més variades perifèries. Tota la terra s’ha convertit en territori de missió evangèlica, «una bona notícia... per a totes les nacions, tribus, llengües i pobles» (Apocalipsi14,6). Com diu el Papa Francesc, «la joia de l’Evangeli que omple la vida de la comunitat de deixebles és una joia missionera» (EG 21). No és un sentiment autoreferencial, de grup petit, de
minoria selecta, sinó una alegria que creix i sobreïx perquè esta empeltada del desig de la missió a
l’interior d’una Església que és una comunitat de poble. Comunica l’Evangeli el qui porta la missió
al cor i la viu generosament, sense pors ni restriccions.
El canvi de paradigma, pel que fa al terme «missió», s’aprecia en la crida que fa el Papa a l’Església
a constituir-se «en totes les regions de la terra en un estat permanent de missió» (EG 25).
Parlem, doncs, no d’organitzar-nos millor o d’elaborar un programa detallat d’acció destinat a produir
beneficis quantificables, sinó de fer emergir una sensibilitat activa i fecunda a favor d’una «opció
missionera» (EG 27). Aquesta opció ha d’articular el conjunt de la vida pastoral de l’Església,
les maneres de raonar, les pràctiques antigues i les més noves, el llenguatge en què s’expressa la
fe en el Senyor ressuscitat. Es tracta de pensar el ser i el fer de l’Església en termes de missió, i no
en termes de preservació de l’estructura eclesial, com si el costum («sempre s’ha fet així») fos més
segur que la innovació i la creativitat. No podem quedar-nos tancats en una introversió eclesial,
que equivaldria en la pràctica a un replegament estèril.
Les conseqüències d’una opció eclesial a favor de la missió, afecten el missatge evangèlic i
els seus continguts. L’opció missionera no pot prioritzar els aspectes secundaris del missatge del
Crist i divagar entre «una multitud de doctrines que s’intenten imposar a còpia d’insistència” (EG
35). Aquesta dispersió de continguts perjudica la comprensió de la bellesa, la simplicitat, l’atractiu
i la força de l’Evangeli. En canvi, la concentració del missatge missioner en el cor de l’Evangeli fa
resplendir «la bellesa de l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (EG 36).
Per això, la missió s’adreça de manera preferent als pobres i als nets de cor, als senzills i als qui
no saben moltes coses però que tenen l’esperit prompte per a rebre el tresor de la Paraula. Avui i
sempre, com va dir el Papa Benet XVI, «els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli»
(citat en EG 48).
Els deixebles missioners posen el Regne en primer lloc i mantenen vigorosa la preocupació
de portar l’Evangeli a tothom. Són conscients dels límits derivats de les pròpies limitacions, i això
els fa acompanyar encara amb més misericòrdia i paciència el creixement de les persones que
van amarant-se, gràcies a l’Esperit, del missatge de salvació. El deixeble missioner comunica
l’Evangeli, no com un franctirador, sinó com a fill de l’Església i germà universal, sostingut per la
comunitat de fe i nodrit per la Paraula i els sagraments. La missió és un risc que pren una Església
accidentada, fins i tot malmesa, que no pot deixar de sortir a comunicar la bellesa de l’Evangeli.
Delegacions Diocesanes de Missions i
Direccions Diocesanes de les Obres
Missionals Pontifícies a Catalunya
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada
Et demanem que siguis respectuós amb aquest bloc que estar dedicat a missions