2. La identitat missionera de l’Església
El Papa sant Pau VI va escriure una frase lluminosa en
l’exhortació Evangelii Nuntiandi (1975): «Evangelitzar és la gràcia i la
vocació pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda. L’Església
existeix per a evangelitzar» (14). Sense Evangeli, no hi ha Església. I, sense
Església, l’Evangeli es queda sense el primer portaveu. L’Església surt de
Pentecosta amb la missió comde l’Església es dugui a terme mitjançant una
«transformació missionera» (capítol primer de la Evangelii Gaudium).
Posar-se en estat de «missió» implica que tot el poble de Déu, tots els batejats,
passen a ser evangelitzadors, es converteixen en un subjecte que comunica
l’Evangeli. Dit d’una altra manera, l’Església és enviada i per això no es pot
quedar instal·lada dins de casa sinó que ha de posar-se en posició de sortida,
ha d’estar a punt per a la missió. En paraules del Papa, la missió és «sortir
de la pròpia comoditat... i arribar a totes les perifèries que necessiten la
llum de l’Evangeli» (EG 20). Aquestes perifèries inclouen tots aquells
àmbits del planeta en els quals és necessari que hi brilli la llum de la
Paraula de Jesús, sense distinció de continents i països, tant territoris
d’antiga evangelització com en territoris de recent anunci de l’Evangeli.
D’aquesta manera, el terme «missió»
s’inscriu en el món global, entrellaçat per les múltiples autopistes de la
comunicació, unit per un intercanvi constant de persones i béns, traspassat per
un continuat flux i reflux d’idees i propostes, en el qual grans multituds de
persones pateixen situacions indignes i malviuen en les més variades
perifèries. Tota la terra s’ha convertit en territori de missió evangèlica,
«una bona notícia... per a totes les nacions, tribus, llengües i pobles» (Apocalipsi
14,6). Com diu el Papa Francesc, «la joia de l’Evangeli que omple la vida de la
comunitat de deixebles és una joia missionera» (EG 21). No és un
sentiment autoreferencial, de grup petit, de minoria selecta, sinó una alegria
que creix i sobreïx perquè esta empeltada del desig de la missió a l’interior
d’una Església que és una comunitat de poble. Comunica l’Evangeli el qui porta
la missió al cor i la viu generosament, sense pors ni restriccions.
El canvi de paradigma, pel que fa al terme
«missió», s’aprecia en la crida que fa el Papa a l’Església a constituir-se
«en totes les regions de la terra en un estat permanent de missió» (EG 25).
Parlem, doncs, no d’organitzar-nos millor o d’elaborar un programa detallat
d’acció destinat a produir beneficis quantificables, sinó de fer emergir una
sensibilitat activa i fecunda a favor d’una «opció missionera» (EG 27).
Aquesta opció ha d’articular el conjunt de la vida pastoral de l’Església, les
maneres de raonar, les pràctiques antigues i les més noves, el llenguatge en
què s’expressa la fe en el Senyor ressuscitat. Es tracta de pensar el ser i el
fer de l’Església en termes de missió, i no en termes de preservació de
l’estructura eclesial, com si el costum («sempre s’ha fet així») fos més segur
que la innovació i la creativitat. No podem quedar-nos tancats en una
introversió eclesial, que equivaldria en la pràctica a un replegament estèril.
Les conseqüències d’una opció eclesial a favor de la
missió, afecten el missatge evangèlic i els seus continguts. L’opció missionera
no pot prioritzar els aspectes secundaris del missatge del Crist i divagar
entre «una multitud de doctrines que s’intenten imposar a còpia d’insistència”
(EG 35). Aquesta dispersió de continguts perjudica la comprensió de la bellesa,
la simplicitat, l’atractiu i la força de l’Evangeli. En canvi, la concentració
del missatge missioner en el cor de l’Evangeli fa resplendir «la bellesa de
l’amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat» (EG 36).
Per això, la missió s’adreça de manera preferent als pobres i als nets de cor,
als senzills i als qui no saben moltes coses però que tenen l’esperit prompte
per a rebre el tresor de la Paraula. Avui i sempre, com va dir el Papa Benet
XVI, «els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli» (citat en EG
48).
Els deixebles missioners posen el Regne en primer lloc i
mantenen vigorosa la preocupació de portar l’Evangeli a tothom. Són conscients
dels límits derivats de les pròpies limitacions, i això els fa acompanyar
encara amb més misericòrdia i paciència el creixement de les persones que van
amarant-se, gràcies a l’Esperit, del missatge de salvació. El deixeble
missioner comunica l’Evangeli, no com un franctirador, sinó com a fill de
l’Església i germà universal, sostingut per la comunitat de fe i nodrit per la
Paraula i els sagraments. La missió és un risc que pren una Església
accidentada, fins i tot malmesa, que no pot deixar de sortir a comunicar la
bellesa de l’Evangel
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada
Et demanem que siguis respectuós amb aquest bloc que estar dedicat a missions