La missió és el gran repte de l’Església. Tres actors hi són implicats: els preveres, els religiosos
i els laics, sota el guiatge dels bisbes, a qui pertany la responsabilitat primera en tant que
pastors del poble de Déu. Tots ells han de fer possible el que es llegeix en la paràbola del
blat i el jull: «el qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món» (Mateu 13,37-
38). En efecte, la llavor de l’Evangeli és sembrada per Jesús, i els qui acullen la seva paraula són
els fills del Regne. Que Jesús sigui el sembrador, vol dir que la missió és fruit de la gràcia de Déu
que l’Esperit escampa en el món. Per tant, la missió no es pot reduir a una part del món, allò que
abans se’n deia «països de missió». La missió abasta el món sencer, i els treballadors al servei de
la missió són els deixebles missioners, el poble de Déu en el seu conjunt, que són com les mans i
els peus del Fill de l’home, el Senyor Jesucrist.
L’Església, onsevulla es trobi i visqui en les circumstàncies que visqui, no pot deixar de ser
missionera. Cada Església particular o local porta la responsabilitat missionera en el cor. Aquesta
responsabilitat no es redueix al territori diocesà, sinó que, com vèiem en la paràbola del blat i el jull,
s’estén al món sencer: «el camp és el món» (Mateu 13,38). Aquesta afirmació de Jesús, reblada
per l’«aneu a tots els pobles» (Mateu 28,19), és el fonament de la missió universal, que consisteix
a suscitar deixebles del Ressuscitat. En conseqüència, no es pot raonar amb criteris d’eficàcia,
fills de la lògica del mercat, i concloure, per exemple, que les poques forces que tenen les diòcesis
d’Europa, mancades ara de vocacions al ministeri sacerdotal, no permeten enviar cap prevere a
cap altra diòcesi (d’Europa o de fora d’Europa). Sense una visió àmplia de la missió de l’Església,
una diòcesi s’autolimita i s’afebleix en ella el sentit de la universalitat de l’Evangeli. Una cosa semblant
es pot dir de les congregacions religioses –glorioses en el seu passat missioner ad gentes!
Cal, doncs, superar la resignació i la incertesa i deixar-se endur per la generositat. Sobretot, cal
mantenir el sentit d’Església, la fe en el do diví, en virtut del qual Abraham puja a la muntanya ple
de fe tot dient: «el Senyor es proveeix» (Gènesi 22,14). Sí, el Senyor proveirà!
De fet, ha començat en l’Església un intercanvi, de gran importància, entre diòcesis de nova i
d’antiga evangelització. Superada la distinció entre «països cristians» i «països de missió», veiem
com, generalment de manera temporal i en períodes més curts o més llargs, deixebles missioners
van a altres països i hi desenvolupen una acció pastoral fecunda. El transvasament de persones
assenyala un moment nou de la missió, segons modalitats ben diverses. En les diòcesis catalanes
són freqüents els preveres provinents d’Europa de l’est, d’Àfrica i d’Amèrica, que hi fan una tasca
pastoral. També això succeeix en algunes congregacions religioses que compten entre els seus
membres persones provinents de països llunyans, fins i tot asiàtics, i que treballen a les nostres
diòcesis. A més, augmenta la presència de laics i laiques d’altres països en les nostres parròquies
i comunitats, i entra nova saba que les rejoveneix i les transforma. Igualment, laics i laiques de les
diòcesis catalanes van a fer un servei missioner en països de nova evangelització.
Aquestes noves realitats no haurien de ser considerades el fruit d’una debilitat –la manca de
vocacions locals «obliga» a portar persones de fora– sinó un signe de la universalitat de l’Església
i de la comunió entre les Esglésies. Un relleu particular ve donat per l’acció de molts laics que
decideixen comprometre’s en un servei missioner temporal, que subratlla la naturalesa missionera
de l’Església i que esdevé una aplicació concreta de la solidaritat entre tots els qui som deixebles
de Crist. D’altra banda, no poques congregacions religioses han obert noves obres apostòliques
en països pobres, enduts per la convicció evangèlica que els més petits són els germans de Jesús
i els primers en el Regne (vegeu Mateu 25,40). La col·laboració entre tots, més enllà dels vells
antagonismes i suspicàcies, és un signe dels temps en què vivim. La purificació derivada de les
mancances i dificultats presents, ha fet que la missió sigui més eclesial que mai!
En definitiva, la missió és una necessitat i una tasca urgent en els països de vella i d’anar als
països de nova evangelització. La missió es planteja com un retrobament en l’Evangeli de Jesús,
dut a terme per persones que evangelitzen i persones que són evangelitzades a partir de les llavors
sembrades per l’Esperit, particularment en els pobres. Cal que aquestes llavors fructifiquin
amb una comunicació de l’Evangeli viscut, que proposi amb energia les dues columnes de la fe
cristiana: el coneixement del Déu trinitari, Pare, Fill i Esperit Sant, i l’encarnació del Fill de Déu, la
Paraula del Pare, en les entranyes de la Verge Maria, per obra de l’Esperit Sant. Aquest va ser el
projecte del gran missioner, el beat Ramon Llull, que, en plena època de cristiandat, va elaborar
una extraordinària teologia de la missió en diàleg amb l’islam i el judaisme.
Llull és un exemple excel·lent de l’actualitat de la missió. Algú es pot preguntar si té sentit
parlar avui de conversió, en un temps de respecte per les idees i les conviccions de l’altre. Sobre
això, cal reprendre la proposta del Papa Francesc que ha afirmat, d’una banda, que no és temps
de proselitisme –no es pot forçar la voluntat de ningú– però sí que és temps d’atracció de l’Evangeli,
temps de sembrar la llavor de la Paraula, de comunicar «la profunditat de la riquesa, de la
saviesa i del coneixement de Déu» (Romans 11,33), d’acollir i integrar els qui se senten atrets pel
missatge cristià. La fe en Jesucrist mort i ressuscitat és el gran tresor que l’Església ha rebut i ha
d’oferir al món.
En la Carta apostòlica Maximum Illud el Papa Benet XV acaba esmentant tres tipus d’ajuda
a la tasca missionera ad gentes: la pregària, les vocacions, l’almoina (MI 82-107). Reprenent la
imatge de Moisès que aixeca els braços invocant Déu per tal que doni la victòria als israelites (vegeu
Èxode 17,10-12), el Papa escriu: «mentre els missioners de l’Evangeli es fatiguen en el cultiu
de la vinya del Senyor, tots els fidels cristians han d’ajudar amb les seves pregàries» (MI 84). Una
cosa semblant es pot dir sobre la necessitat de vocacions de persones dedicades a la missió, que
sentin la passió d’aanr als països de nova evangelització: el pacte entre Europa i Àfrica és imprescindible!
Encara, l’ajuda material és signe del compromís missioner.
Cent anys després, les paraules de Benet XV i la seva proposta de rellançament de l’acció
missionera de l’Església, són d’una gran actualitat. Les circumstàncies presents no poden desviar
del fonament que és la identitat missionera de la comunitat eclesial, que s’emmiralla en la Santa
Trinitat. La missió demana deixebles missioners que escoltin la veu divina. Enviats al camp que és
el món, els deixebles missioners són cridats a fer créixer la llavor sembrada pel mateix Crist, Bon
Pastor, que acompanya la seva Església fins a la fi dels temps. La fidelitat a aquesta crida farà
possible un nou impuls missioner. L’Esperit, cor de l’Església, la guiarà, la instruirà i la sostindrà.
Armand Puig i Tàrrech
i els laics, sota el guiatge dels bisbes, a qui pertany la responsabilitat primera en tant que
pastors del poble de Déu. Tots ells han de fer possible el que es llegeix en la paràbola del
blat i el jull: «el qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món» (Mateu 13,37-
38). En efecte, la llavor de l’Evangeli és sembrada per Jesús, i els qui acullen la seva paraula són
els fills del Regne. Que Jesús sigui el sembrador, vol dir que la missió és fruit de la gràcia de Déu
que l’Esperit escampa en el món. Per tant, la missió no es pot reduir a una part del món, allò que
abans se’n deia «països de missió». La missió abasta el món sencer, i els treballadors al servei de
la missió són els deixebles missioners, el poble de Déu en el seu conjunt, que són com les mans i
els peus del Fill de l’home, el Senyor Jesucrist.
L’Església, onsevulla es trobi i visqui en les circumstàncies que visqui, no pot deixar de ser
missionera. Cada Església particular o local porta la responsabilitat missionera en el cor. Aquesta
responsabilitat no es redueix al territori diocesà, sinó que, com vèiem en la paràbola del blat i el jull,
s’estén al món sencer: «el camp és el món» (Mateu 13,38). Aquesta afirmació de Jesús, reblada
per l’«aneu a tots els pobles» (Mateu 28,19), és el fonament de la missió universal, que consisteix
a suscitar deixebles del Ressuscitat. En conseqüència, no es pot raonar amb criteris d’eficàcia,
fills de la lògica del mercat, i concloure, per exemple, que les poques forces que tenen les diòcesis
d’Europa, mancades ara de vocacions al ministeri sacerdotal, no permeten enviar cap prevere a
cap altra diòcesi (d’Europa o de fora d’Europa). Sense una visió àmplia de la missió de l’Església,
una diòcesi s’autolimita i s’afebleix en ella el sentit de la universalitat de l’Evangeli. Una cosa semblant
es pot dir de les congregacions religioses –glorioses en el seu passat missioner ad gentes!
Cal, doncs, superar la resignació i la incertesa i deixar-se endur per la generositat. Sobretot, cal
mantenir el sentit d’Església, la fe en el do diví, en virtut del qual Abraham puja a la muntanya ple
de fe tot dient: «el Senyor es proveeix» (Gènesi 22,14). Sí, el Senyor proveirà!
De fet, ha començat en l’Església un intercanvi, de gran importància, entre diòcesis de nova i
d’antiga evangelització. Superada la distinció entre «països cristians» i «països de missió», veiem
com, generalment de manera temporal i en períodes més curts o més llargs, deixebles missioners
van a altres països i hi desenvolupen una acció pastoral fecunda. El transvasament de persones
assenyala un moment nou de la missió, segons modalitats ben diverses. En les diòcesis catalanes
són freqüents els preveres provinents d’Europa de l’est, d’Àfrica i d’Amèrica, que hi fan una tasca
pastoral. També això succeeix en algunes congregacions religioses que compten entre els seus
membres persones provinents de països llunyans, fins i tot asiàtics, i que treballen a les nostres
diòcesis. A més, augmenta la presència de laics i laiques d’altres països en les nostres parròquies
i comunitats, i entra nova saba que les rejoveneix i les transforma. Igualment, laics i laiques de les
diòcesis catalanes van a fer un servei missioner en països de nova evangelització.
Aquestes noves realitats no haurien de ser considerades el fruit d’una debilitat –la manca de
vocacions locals «obliga» a portar persones de fora– sinó un signe de la universalitat de l’Església
i de la comunió entre les Esglésies. Un relleu particular ve donat per l’acció de molts laics que
decideixen comprometre’s en un servei missioner temporal, que subratlla la naturalesa missionera
de l’Església i que esdevé una aplicació concreta de la solidaritat entre tots els qui som deixebles
de Crist. D’altra banda, no poques congregacions religioses han obert noves obres apostòliques
en països pobres, enduts per la convicció evangèlica que els més petits són els germans de Jesús
i els primers en el Regne (vegeu Mateu 25,40). La col·laboració entre tots, més enllà dels vells
antagonismes i suspicàcies, és un signe dels temps en què vivim. La purificació derivada de les
mancances i dificultats presents, ha fet que la missió sigui més eclesial que mai!
En definitiva, la missió és una necessitat i una tasca urgent en els països de vella i d’anar als
països de nova evangelització. La missió es planteja com un retrobament en l’Evangeli de Jesús,
dut a terme per persones que evangelitzen i persones que són evangelitzades a partir de les llavors
sembrades per l’Esperit, particularment en els pobres. Cal que aquestes llavors fructifiquin
amb una comunicació de l’Evangeli viscut, que proposi amb energia les dues columnes de la fe
cristiana: el coneixement del Déu trinitari, Pare, Fill i Esperit Sant, i l’encarnació del Fill de Déu, la
Paraula del Pare, en les entranyes de la Verge Maria, per obra de l’Esperit Sant. Aquest va ser el
projecte del gran missioner, el beat Ramon Llull, que, en plena època de cristiandat, va elaborar
una extraordinària teologia de la missió en diàleg amb l’islam i el judaisme.
Llull és un exemple excel·lent de l’actualitat de la missió. Algú es pot preguntar si té sentit
parlar avui de conversió, en un temps de respecte per les idees i les conviccions de l’altre. Sobre
això, cal reprendre la proposta del Papa Francesc que ha afirmat, d’una banda, que no és temps
de proselitisme –no es pot forçar la voluntat de ningú– però sí que és temps d’atracció de l’Evangeli,
temps de sembrar la llavor de la Paraula, de comunicar «la profunditat de la riquesa, de la
saviesa i del coneixement de Déu» (Romans 11,33), d’acollir i integrar els qui se senten atrets pel
missatge cristià. La fe en Jesucrist mort i ressuscitat és el gran tresor que l’Església ha rebut i ha
d’oferir al món.
En la Carta apostòlica Maximum Illud el Papa Benet XV acaba esmentant tres tipus d’ajuda
a la tasca missionera ad gentes: la pregària, les vocacions, l’almoina (MI 82-107). Reprenent la
imatge de Moisès que aixeca els braços invocant Déu per tal que doni la victòria als israelites (vegeu
Èxode 17,10-12), el Papa escriu: «mentre els missioners de l’Evangeli es fatiguen en el cultiu
de la vinya del Senyor, tots els fidels cristians han d’ajudar amb les seves pregàries» (MI 84). Una
cosa semblant es pot dir sobre la necessitat de vocacions de persones dedicades a la missió, que
sentin la passió d’aanr als països de nova evangelització: el pacte entre Europa i Àfrica és imprescindible!
Encara, l’ajuda material és signe del compromís missioner.
Cent anys després, les paraules de Benet XV i la seva proposta de rellançament de l’acció
missionera de l’Església, són d’una gran actualitat. Les circumstàncies presents no poden desviar
del fonament que és la identitat missionera de la comunitat eclesial, que s’emmiralla en la Santa
Trinitat. La missió demana deixebles missioners que escoltin la veu divina. Enviats al camp que és
el món, els deixebles missioners són cridats a fer créixer la llavor sembrada pel mateix Crist, Bon
Pastor, que acompanya la seva Església fins a la fi dels temps. La fidelitat a aquesta crida farà
possible un nou impuls missioner. L’Esperit, cor de l’Església, la guiarà, la instruirà i la sostindrà.
Armand Puig i Tàrrech
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada
Et demanem que siguis respectuós amb aquest bloc que estar dedicat a missions