6. El camí de la santedat en l’acció missionera

El Papa Benet XVI afirma que «la caritat és la santedat viscuda plenament» (citat pel Papa

Francesc en l’Exhortació Gaudete et Exsultate 21). I el Papa Benet XV, en la Maximum Illud,

precisa que els qui vulguin ser apòstols de l’Evangeli han de concentrar-se en «la santedat

de vida» (64). La santedat no és una opció entre d’altres sinó la consciència de la crida que, de

moltes maneres, fa Déu mateix: «Sigueu sants, perquè jo sóc sant» (Levític 11,44, citat en 1Pere

1,16). La santedat passa per la unió amb Jesucrist, de manera que el qui malda per ser sant treballa

de fet a favor d’un Regne d’amor, de justícia i de pau per a tots (GE 25). Per això, com va

subratllar el Papa sant Joan Pau II, el paradigma de la santedat de l’Església són els màrtirs, els

quals fan visible de manera lluminosa el rostre de l’Evangeli del Regne, amb el seu testimoni de fe,

de caritat, de justícia i de pau.

Precisament els màrtirs dels segles XX i XXI –els anomenats «nous màrtirs», molts d’ells testimonis

en països de nova evangelització– han regat amb la seva sang els camps de l’Evangeli

del nostre món. N’hi ha prou de pensar en Joaquim Vallmajor, prevere de Girona, màrtir de la

reconciliació, assassinat l’any 1994 a Ruanda durant el conflicte entre tutsis i hutus, o les sis

germanes italianes, màrtirs de la caritat, que van preferir quedar-se al Congo servint els malalts

d’Èbola i morir per causa de l’epidèmia l’any 1995. Els testimonis són moltíssims. De tots ells

es pot concloure que, en paraules del Papa Benet XV, «l’exemple de vida és de més profit per

a la fe que les paraules» (MI 65). En efecte, l’exemple de vida santa atrau i arrossega, fa creïble

l’Evangeli i suscita un corrent de simpatia envers els evangelitzadors fins al punt de fer caure les

barreres més altes.

Hi ha, però, un camí de santedat que és anònim i que modela amb força la missió de comunicar

l’Evangeli amb les paraules i amb els fets. El Papa Francesc el qualifica de «santedat en el

poble de Déu present» (GE 7). La missió creix en la mesura que l’acolliment de l’Evangeli provoca,

en moltes persones, el desig d’augmentar la seva relació amb Jesús i de viure d’acord amb els ensenyaments

evangèlics. Apareix aleshores la santedat que no fa soroll, que es mostra discreta i es

fa forta en la pregària, que entra a formar part dels corrents amagats de la història i de l’Esperit. El

nexe d’unió entre els evangelitzadors i els evangelitzats és la sintonia espiritual que es fonamenta

en la pregària i la caritat.

La santedat es desplega, segons el Papa Benet XV, en dues altres disposicions fonamentals:

la mansuetud i la confiança en Déu. La regla pastoral de Sant Gregori i l’obra De catechizandis rudibus

de Sant Agustí subratllen la mansuetud com a característica del pastor. Una cosa semblant

es pot dir del deixeble missioner que dedica la seva vida a la tasca de l’evangelització. En un món

carregat de tensions i on la violència és moneda freqüent en les relacions interpersonals, la mansuetud

emergeix com una columna de la missió cristiana. Jesús diu als qui l’escolten: «Accepteu

el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc mansuet i humil de cor» (Mateu 11,29). El jou de

l’Evangeli no pot ser una llosa que aixafi la persona ni un pes normatiu que li torni rígid el cor. El

qui evangelitza ha de fer servir, en paraules del Papa sant Joan XXIII en la Gaudet Mater Ecclesia,

la medicina de la misericòrdia i no la severitat. Per tant, Jesús. model de mansuetud, impregna

d’humilitat i de fortalesa –la mansuetud no té res a veure amb la fluixedat!– la tasca del deixeble

missioner. Més encara, la fortalesa continguda en la mansuetud fa del missioner un «ambaixador

de Crist» que «sabrà suportar-ho tot... contrarietats, asprors, sofriments, fatigues, calúmnies, indigències,

fam i fins la mateixa mort» (MI 71). El Papa Benet XV proposa un alt ideal, una «heroica

magnanimitat», un esperit fort en el Senyor, que es mostri agraït per la vocació rebuda.

Pel que fa a la confiança en Déu, aquest és l’eix de l’acció missionera de l’apòstol. Les forces

i les qualitats que cadascú posseeix són ben poca cosa si Déu mateix i el seu Sant Esperit no

sostenen la tasca evangelitzadora. Com diu Pau, «jo vaig plantar, Apol·lo va regar, però és Déu qui

feia créixer» (1Corintis 3,6). Alguns comencen, altres continuen la tasca començada, però tot es fa

perquè «el Senyor auxilia amb la seva gràcia» (MI 74). Per això, el Papa Benet XV fa aquesta lúcida

afirmació: «La propagació de la saviesa cristiana... és tota ella obra de Déu» (MI 73). L’acció divina

en el cor del qui rep l’Evangeli el transforma i li fa comprendre allò que li demana el Senyor. L’acció

missionera aparentment més eixorca resta sota l’impuls de l’Esperit que n’evita l’esterilitat. De

fet, seria estèril un treball missioner que no fos auxiliat per la força que ve del Senyor. Ell impulsa,

mitjançant l’Esperit, el camí de santedat de l’Església.