Anastasio Gil

EL GRAN CANVI ÉS DES DE DINS Anastasio Gil - Director de les O.M.P. a Espanya Fa 99 anys, el planeta estava convulsionat pels efectes de la I Guerra Mundial. Feia poc que aquesta havia conclòs, però els seus efectes devastadors es podien palpar en la societat. L'Església també sentia que alguna cosa important estava canviant el món. L'activitat missionera havia rebut un fort cop per la «baixa» de tants missioners europeus que, per efectes de la situació, havien tornat als seus orígens o havien abandonat la barca. A això s’hi sumava un fet que ara, des de la perspectiva històrica, som capaços de valorar: la manca de vocacions natives. Les Esglésies naixents s'havien acostumat a «rebre»; mai no havien sentit la necessitat de «donar» d’elles mateixes. Semblava que els missioners venien de lluny amb les butxaques plenes. En aquestes circumstàncies, el papa Benet XV publica la carta apostòlica Maximum illud, sobre la urgència de l'activitat missionera de l'Església. Era el 30 de novembre de l'any 1919. En aquesta carta el pontífex denunciava profèticament la necessitat de canviar el món, canviar els cors, des de dins. És profètica, perquè fins aleshores la idea era que, si alguna cosa podia produir un canvi, vindria des de fora. Greu error. Benet XV assenyala que la transformació que necessita la humanitat brollarà de les comunitats cristianes que estaven naixent en diferents punts del món. Cap on apuntava el sant pare? A les vocacions al sacerdoci i la vida consagrada que Déu estava suscitant en les Esglésies joves. Aquestes intuïcions del papa estaven en sintonia amb algunes iniciatives que l'Esperit Sant havia anat suscitant en laics senzills i anònims. Iniciatives que, de manera providencial, assumeix com a pròpies i que serien, poc després, les Obres Missionals Pontifícies de Propagació de la Fe, Infància Missionera i Sant Pere Apòstol.

En comprovar que l'Església s'havia posat en marxa per pregar junts i col·laborar amb els qui eren enviats a la missió, el sant pare Pius XI estableix, el 14 d'abril de 1926, una Jornada Mundial de les Missions que se celebraria, a partir d' aquest mateix any, el penúltim diumenge d'octubre. Així, ens situem avui en el 92è aniversari d'aquest dia que coneixem amb l'acrònim «Domund». «Deixebles missioners» La lectura de les últimes cartes del papa Francesc, fins i tot el missatge que ha lliurat a l'Església amb motiu de la jornada d'aquest any, juntament amb el seu discurs als directors nacionals de les OMP el passat 1 de juny, ens porta a comprovar que hi ha motius de sobres per a assumir les preocupacions que van promoure la publicació de la Maximum illud de Benet XV, el centenari de la qual celebrarem l’any vinent. No és el moment ni l'espai per a enumerar o analitzar el que és reiteradament recordat per Francesc, però sí per a desvetllar alguna de les preocupacions per les quals el Papa convida, més encara, urgeix l'Església a una renovació profunda en l'àmbit de la missió. De la recurrent repetició d'expressions de caràcter missioner que han fet fortuna en el llenguatge eclesial, val la pena destacar la de «deixebles missioners», feliçment encunyada a Aparecida, que il·lumina aquesta jornada del Domund i en justifica la proposta: «Canvia el món.» «Deixebles» és la condició essencial de qui s'ha sentit cridat a prendre part en l'anunci de l'Evangeli, mogut per aquesta «passió per Jesús» que és la missió. Aquest és, en definitiva, el mandat del Senyor: «feu deixebles». A la bella realitat del discipulat s’hi suma la de ser «missioners», que no és un simple adjectiu d'operativitat, sinó l'expressió de qui té «passió pel poble» (cf. EG, 268). És la dimensió còsmica i universal de l'anunci de la Bona Nova. Aquesta és la raó per la qual Francesc insisteix reiteradament en la necessitat de la renovació i conversió del cor, que comporta una refundació, una requalificació segons les exigències de l'Evangeli. Les recents paraules del Sant Pare als directors nacionals de les OMP són prova d'això: «No es tracta simplement de replantejar les motivacions per a millorar el que ja feu. La conversió missionera de les estructures de l'Església requereix santedat personal i creativitat espiritual. Per tant, no solament renovar allò que és vell, sinó permetre que l'Esperit Sant creï allò que és nou, [...] faci noves totes les coses. Ell és el protagonista de la missió: és ell el "cap de l'oficina" de les Obres Missionals Pontifícies. És ell, no nosaltres.» Canvia el món La Direcció Nacional de les Obres Missionals Pontifícies a Espanya ha proposat, en efecte, com a lema per al Domund 2018 «Canvia el món». L'aposta és audaç i atrevida. Produeix un cert somriure d'incredulitat. No obstant això, no és altra cosa que el que fa l’Església des del seu naixement, el que fan els missioners quan són enviats al món, el que fa qualsevol cristià que s'ha pres seriosament ser deixeble missioner. El canvi que promou el Domund neix del cor on ha entrat Déu. Des d'un cor que estima es venç l'egoisme, es deixa de pensar només en les necessitats pròpies i es comença a pensar en les necessitats dels altres. Se surt, de les quatre parets del confort, al món sense fronteres. El Senyor dóna força i acompanya a qui emprèn aquest camí, que és el camí del deixeble missioner. «Aquesta transmissió de la fe, cor de la missió de l'Església, es realitza pel “contagi” de l'amor, en què l'alegria i l'entusiasme expressen el descobriment del sentit i la plenitud de la vida. La propagació de la fe per atracció exigeix cors oberts, dilatats per l'amor», diu el papa Francesc en el seu missatge per a aquesta Jornada Mundial de les Missions. Una mirada als pobles evangelitzats des del minut zero certifica que aquest canvi és susceptible de dur-se a terme, perquè no es tracta de plans que no es puguin abastar, sinó d'accions que es puguin realitzar. Per això, no es pot parlar de l'evangelització com una cosa «teòrica», sinó com una transformació real. De fet, les Obres Missionals Pontifícies proposen als missioners com a exemple que el canvi en el món és possible. Ells el provoquen amb la seva «vida i obra»; amb accions concretes que han transformat la realitat de pobles i persones amb nom i cognom. Només des d'aquesta «proximitat» es va produint a poc a poc el canvi global. I és que el gran canvi que transforma els cors esclavitzats per l’individualisme, l'espiritualisme, el tancament en petits mons, la dependència, la instal·lació, la repetició d'esquemes ja prefixats, el dogmatisme, la nostàlgia, el pessimisme, el refugi en les normes, arriba a través de canvis petits, és possible i està a l'abast de tothom: «Es tracta de no tenir límits per al que és gran, per al millor i més bell, però al mateix temps concentrats en el petit, en el lliurament d'avui. Per tant, demano a tots els cristians que no deixin de fer cada dia, en diàleg amb el Senyor que ens estima, un sincer “examen de consciència”» (GE, 169)