Les germanes Missioneres Vedrunes
Seguint amb l´itinerari que vàrem començar a la delegació de missions de presentar testimonis missioners de la nostra diòcesi de Vic, recentment he tingut el goig de reunir-me amb la germanes Josefina Roca, Núria Juvanteny i Núria Solà, a la casa mare “Joaquima de Vedruna” de les germanes Carmelites de Vic.
La germana Josefina Roca, que va estar 50 anys de missionera a l’Africa ens explica: Capa l’any 1950 el papa Pius XII en el document “Es l’hora de l’Africa “, esperonava a les congregacions Religioses que hi enviessin missioners.Els Pares del Verb Divi de Roma varen demanar a la congregació de Carmelites de Vedruna di podrien substituir a una congregació Belga a la missió del Congo. Com la nostra fundadora Santa Joaquima de Vedruna volia anar a L’Africa, la germana general va creure que les congregacions podien realitzar aquest desig.Es varen escollir 5 germanes per proposar-les a aquesta missió
Totes elles van dur a terme una preparació prèvia a Bèlgica per aprendre Francés. El 3 d´agost de 1957 reberen la creu del missioner a mans de Mon Narcís Jubany de Barcelona i els dies següents van marxar cap al Congo.
Quan van arribar es van trobar una escola amb 900 alumnes i un hospital. La llengua era totalment diferent. Per posar un exemple, a l’escola dels 19 mestres que hi havia només un d´ells sabia francès i els altres parlaven Kikongo. És per això que de seguida van voler aprendre l´idioma tot i que hi havia molts dialectes diferents i era difícil. La germana Josefina Roca arribava el l’agost i el desembre feia la seva primera classe en Kikongo. Encara recorda de que es tractava “Anunciació de l’Angel a la Mare de Déu.”
Allà les escoles eren molt pobres, la majoria de les classes eren fetes de palla i fang, només unes poques s´havien construït amb ciment.
Les germanes es van entregar totalment a la missió sense saber què es trobarien a priori, i un cop allà, van procurar ser fidels seguidores i a predicar la bona nova del Crist.
Era una missió molt gran. De nord a sud 120 km i d´est a oest 60 km. Juntament amb els Pares del Verb Diví van crear nous sectors de població on s´hi construïren esglèsies, escoles i centres de salut. Van dividir el territori en sectors i elles els visitaven cada 3 o 4 mesos.Les prioritats que consideraven necessaries eren la formació en tots nivells , intelectual, humà, cristià . Els nois o noies que destacaven s’enviaven a la missió de kinshasa on podien seguir estudiant. Els alumnes feien 120 km per anar a classe i tenien moltes ganes d’aprendre. Al poc temps d’arribar tenien 200 noies per catecumenat que es volien fer cristianes. L´any 1963 van fundar una segona missió, la missió de Matari.
Les germanes que actualment estan a missió, les germanes Núria juventeny i Núria Solà, em van explicar que a l’Àfrica encara queden moltes necessitats. Actualment les germanes Vedrunes hi tenen 12 comunitats diferents; 6 al Congo, 3 a Guinea Equatorial, 2 a Gabon i 1 al Togo.
Les feines que fan són diverses i depenen del país on estan. La seva tasca missionera es basa en procurar educació i sanitat. També es dediquen a contribuir en la pastoral de les parròquies on estan, visitant els feligresos, fent catequesi, etc.
Les missioneres també procuren que totes les germanes del país estudiïn i es preparin per afrontar responsabilitats de futur ja que preveuen que quan elles hauran de tornar per salut o per jubilació, hauran de deixar pas a les germanes del país.
Actualment ja tenen moltes germanes congoleses i 4 d´elles dirigeixen les escoles. Al Congo hi ha noviciat; 7 novícies i 6 postulants.
A Gabon hi ha dues comunitats, una pastoral religiosa i l´altra més social dedicada als nens i nenes que són sotmesos a l´esclavitud i prostitució, els nens del carrer.
A Guinea Equatorial les germanes tenen un projecte dedicat a escoles per la promoció de l´activitat agrícola, escoles de fusteria i costura. Aquí, es van retirar les ajudes des dels organismes oficials d’ajuda exterior i ara és el govern de Guinea Equatorial que s´encarrega de pagar els serveis fonamentals.
S’ha anat treballant però encara ja molt a fer .
Aquesta trobada va ser molt agrable i el que vaig veure i sentir és la bona feina que han i estan fent les nostres missioneres . I per acabar, em quedo amb una de les frases que em van dir, quan m’explicaven algunes de les experiències més dures que es viuen:
“L´Àfrica és un conjunt de necessitats que no acaben mai”
Des de la delegació volem donar gràcies a les germanes per la seva entrega i la nostra verdadera admiració cap a elles que fan aquesta tasca tan extraordinària en nom de Crist.
.JPG)
.JPG)
